Ver todos los artículos

2 d'abril de 2019



Publicado el 02 abril, 2019 - 16:57h

Fa uns anys, quan era més petita i estiuejava amb els pares a un poble de muntanya, vaig conèixer a la Gina, una nena de la meva edat però molt diferent a mi. Els meus pares eren molt amics dels seus, i anàvem a sopar a casa seva gairebé cada dimecres d’Agost. La Gina, però, no sopava amb nosaltres, ja que a la seva germana i a mi ens agradava estar a la piscina fins tard i sopar una vegada ja era fosc, ella sopava només que el rellotge de campana del menjador toqués les vuit del vespre. En un d’aquells sopars, recordo que els meus pares van tenir una conversa amb els meus sobre la Gina, i jo no podia fer una altra cosa que escoltar-los, ja que la seva forma de ser em cridava molt l’atenció. Els pares estaven molt preocupats per ella, i segons vaig entendre no paraven d’insistir-li, cada dia, en que sortís a jugar al parc de la plaça per fer algun amic, ja que estaven amoïnats que sempre anés sola a tot arreu. Ella, però, no tenia cap interès en conèixer a ningú, amb el seu gos de peluix en tenia suficient. Se l’emportava a tot arreu: a l’escola, a comprar, a rentar-se les dents, no podia fer res sense ell, però no se sentia sola, no entenia la insistència dels pares en fer amics, si ella ja en tenia un.

A partir d’aquesta conversa vaig començar a acostar-me a ella cada vegada més, i el que més em cridava l’atenció de la Gina era la increïble capacitat que tenia per a entendre’m i comunicar-se amb mi sense haver-me dirigit mai ni una paraula. Li costava molt mirar-me, però quan ho feia jo entenia de seguida què és el que necessitava, així com ella entenia tot el que jo li deia i explicava. A vegades aconseguia treure-li un somriure, sobretot quan li explicava contes de bruixes i dracs, eren els únics contes que la feien riure i connectar, quan intentava explicar-li qualsevol altre em donava la sensació que deixava d’escoltar-me.

A mida que han anat passant els anys m’he anat donant compte que la Gina és una de les persones més màgiques i increïbles que he conegut mai, ella vivia cada dia com si fos l’últim, i no s’interessava en mi, ni en els seus pares, ni en la seva germana, no era conscient dels nostres gustos, necessitats o preocupacions, però a la seva manera sabia com treure’t un somriure, com connectar amb tu i com estimar-te.

Tot i així, conviure amb ella era complicat. La Gina seguia un horari molt estricte i necessitava seguir-lo al peu de la lletra. Recordo un dia que havia d’anar a la piscina però al haver passat la nit amb febre, la mare va preferir que es quedés a casa descansant. Aquell va ser un dels dies més difícils que va passar la família, ja que va ser el primer episodi d’agressivitat que va tenir la Gina, cap a ella i cap als pares, no deixava de plorar i no es calmava de cap manera. Els pares van pensar que era una rabieta de nena petita, com podria tenir qualsevol nen/a amb la seva edat, però poc a poc han anat entenent que cada canvi en la rutina de la seva filla pot provocar episodis com aquell. A mida que va creixent la convivència és més difícil, cada vegada costa més sortir al carrer quan hi ha molta gent o anar a llocs amb molt soroll, costa molt tolerar qualsevol canvi o gestionar depèn quines emocions o situacions, és gairebé impossible passar un dia en família, sempre surt algun imprevist que trenca amb els esquemes mentals de la Gina i provoca aquests episodis tant desagradables.

Avui ja no sóc l’amiga que no entén la situació de la Gina, sinó la professional que treballa amb ella i amb cada un dels seus companys, i tant jo com la resta de l’equip assegurem que cada dia aprenem coses d’ells, moltes més de les que ells podran aprendre mai de nosaltres. Avui, la Gina passa de dilluns a divendres a un centre residencial, i se’n va cada cap de setmana amb els pares. Al centre comparteix espais, activitats i rutines amb altres nois/es amb les mateixes necessitats que ella. Gràcies a tots els professionals que ho fan possible aquestes persones poden tenir la qualitat de vida que es mereixen, així com els pares la tranquil·litat que necessiten al deixar-los vivint lluny d’ells.

Hem de prendre consciència cada dia de la importància que tenen al món nois i noies amb trastorn de l’espectre autista, però avui, 2 d’Abril, n’hem de ser encara més conscients i lluitar per als seus drets i per a eliminar l’estigma que pateixen gairebé a diari.

La Gina ens necessita, i com ella, milions de nens i nenes cada dia.

 

Maria Vera

Psicòloga UDP

 

“Mai sabrem que som capaços d’aconseguir si no ens atrevim a intentar-ho”. I aquest seguirà sent el nostre objectiu.

Comentarios: 3

  1. Loli says:

    M’agradat molt el teu relat. Moltes gracies

  2. lluis says:

    despres de lleigir-te entenc encara molt mes aquesta malaltia. Un gran relat Maria

  3. Maria Elwna says:

    Jo tinc un fill autista.i m’has descrit ..tal cim es Ell..quasi com una calcq..gracies m’ha agradat molt

Responder

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *



Ver todos los artículos